ELS DEURES o tasques per perdre una mica el temps.

Un dels temes que està generant més debat en l’àmbit educatiu des de ja fa uns mesos és el la quantitat de tasques a fer a casa, els anomenats deures, que tenen els infants i adolescents.

Pots recordar quants deures fas o quants deures feies quan anaves a l’escola o a l’institut al llarg de la setmana? Català, castellà, matemàtiques, geografia i història, ciències de la naturalesa, física i química, visual i plàstica, anglès i potser fins i tot estudiar per educació física. Creus que en els darrers anys hi ha hagut gaires canvis amb les tasques que s'emporten per fer a casa?

Necessito compartir aquest vídeo.

https://www.youtube.com/watch?v=sCsTirDBv7Y

Els últims segons m’han posat la pell de gallina. M’esgarrifa cada dia més veure la quantitat de feina que s’emporten els infants i adolescents  a casa després de l’escola, dia rere dia, dia si dia també. I els exercicis no és l’únic, estudiar pels exàmens, que amb l’avaluació continuada poques setmanes hi ha que s’escapin d’estudiar per algun que altre control.

Quan treballo amb infants i joves amb grups educatius de reforç escolar i acompanyament educatiu, se’m reafirma una vegada i una altre que cal canviar moltes coses. Veure que tenen exercicis i més exercicis, alguns més absurds que altres, i que les resolen com si fossin màquines entrenades per això. De forma automàtica, amb unes dinàmiques que fan esgarrifar en el sentit que ni ells mateixos saben perquè fan el que fan. És a dir, no es qüestionen perquè fan uns determinats exercicis i no uns altres, ni perquè ho fan d’aquella manera. Ells es limiten a fer el que els han “manat” a l’escola o a l’institut, on saben que l’objectiu principal és arribar l’endemà o el dia que toqui amb els deures fets. L’únic que importa aquí és el resultat. Tinc la sensació que a ningú li importa el procés per arribar al resultat, quan per mi és tant o més important que el resultat en sí.

Si aquell nen o nena no sap resoldre l’exercici, no comprèn el que se li demana, el resol d’una forma que no és la que el professor/a espera, copia l’exercici d’un company, etc. Darrera de totes aquestes situacions hi ha molt més del que es veu a simple vista, què significa per aquell infant no saber-lo resoldre, no entendre-ho, no saber què se li està demanant, haver de demanar ajuda, demanar-li a un company que li deixi l’exercici perquè no el sap, o fins i tot demanar a algun familiar que li expliqui. Si aprofundim en el tema que ens ocupa, podem observar angoixa, tensió, dubte, baixa autoestima, inseguretat, por, i un seguit d’emocions i sentiments que són sovint els grans obstacles per aprendre.

Conèixer els nostres nens i nenes, preguntar-los com se senten, què necessiten, ens permet apropar-nos a ells. Aquesta proximitat és una forma de fer equip, de saber que tenen algú al costat, a qui poden preguntar, explicar, compartir, debatre, riure, jugar. Algú que sigui capaç de comprendre que totes les tasques, sovint infinites, repetitives i a vegades fins i tot inútils i innecessàries, que tenen uns objectius, pel meu gust obsolets especialment pel que fa la connexió que tenen amb el moment en què vivim. I que possiblement resoldre exercicis de matemàtiques sense calculadora, elaborar cal·ligrames o recitar els rius del món, no són tasques plantejades d’acord amb l’època en què vivim. 

Si el que volem és crear societats crítiques, creatives, intel·ligents, eficients i eficaces, lliures i felices, crec que aquest camí no és el més adequat.  

“La primera tasca de l’educació és agitar la vida, però deixar-la lliure perquè es desenvolupi.”

Maria Montessori