EL PROCÉS DE DOL

El dol és una reacció natural de l’ésser humà davant una pèrdua física, material, etc. És per això que és una situació difícil per la que passem les persones i per la qual necessitem passar per un procés d’adaptació i preparació per al canvi.

Aquest procés ha estat descrit per diversos autors. E. Kübler-Ross parla de les fases del dol, mentre que J. Worden parla de tasques.

Les tasques que Worden proposa són:

1. ACCEPTAR LA REALITAT DE LA PÈRDUA
2. TREBALLAR LES EMOCIONS I EL DOLOR DE LA PÈRDUA
3. ADAPTAR-SE A UN  MEDI ON LA PERSONA NO HI ÉS
4. RECOLOCACIÓ EMOCIONAL DEL DIFUNT I CONTINUAR VIVINT

És en totes les tasques on és necessària la gestió emocional, tot i això, la que requereix especial atenció, és la segona tasca (treballar les emocions i el dolor de la pèrdua).

És en aquesta etapa on es comencen a sentir d’una manera més profunda les emocions, especialment el dolor. Aquest s’ha de reconèixer i treballar ja que sinó es manifestarà mitjançant alguns símptomes o altres formes de conducta disfuncional (Worden, 2004). És en aquesta etapa on trobem els assumptes pendents. Tot allò que ens ha quedat per dir, per fer, per expressar a la persona que ha mort. És en aquest moment quan és important treballar l’expressió d’aquests assumptes pendents per tal de poder avançar en el procés de dol. Cal esmentar que treballar un assumpte pendent quan la persona ja no hi és a nivell físic és complicat a més que a vegades les persones es resisteixen a treballar-ho perquè és una forma de mantenir el vincle amb el difunt.

D’altra banda, el dolor que experimenta cada persona és tant divers com persones hi ha. Això fa que no tothom tingui la mateixa facilitat, els mateixos recursos, les mateixes habilitats per poder treballar amb aquest dolor de la millor manera per progressar en el procés de dol. Cal tenir en compte també que hi ha factors externs i interns que ajuden en aquesta gestió i expressió. Hi poden haver factors externs, que poden dificultar aquesta expressió. Un dels que pot dificultar-ho és l’entorn més proper, que acostumen a ser els familiars, quan no ajuden a que la persona que està en dol parli del difunt.  És per aquest motiu que si estem acompanyant a una persona aquesta estigui informada d’aquests aspectes.

Centrant-nos altre vegada amb l’expressió i la gestió de les emocions, especialment del dolor en la segona tasca que proposa J.Worden, exposaré diferents tècniques i eines que poden ajudar a les persones a expressar el dolor. Cal dir que, a més de les tècniques ja conegudes, realitzaré algunes propostes que poden ajudar també en aquest procés d’expressió. 

Cal tenir present que les emocions no escollim tenir-les sinó que ens venen, nosaltres no tenim el control. El que si que podem fer és escollir com afrontar-les i viure-les, per tant com getionar-les. És per això que cal fer un incís especial en aquest important treball de gestió i expressió per tal d’esdevenir individus intel·ligents emocionalment.

És important recordar que per tal de poder fer l’expressió cal que s’hagi fet un treball previ d’identificació d’aquesta emoció, per tal de poder-la gestionar posteriorment.

Com diu Elisabeth Kübler-Ross al seu llibre La roda de la vida:

“El sentido del sufrimiento es este: todo sufrimiento genera crecimiento.
Nada de lo que nos ocurre es negativo, absolutamente nada.
Todos los sufrimientos y pruebas, incluso las pérdidas más importantes,
son siempre regalos.”

Avui és per tu, MRR. Cada gol de penal del món porta el teu nom! 

HUMANITZANT EL NAIXEMENT

Fa molt temps que em faig preguntes sobre la maternitat, l’embaràs, el naixement, el post part, els primers mesos de vida… Ahir quan vaig veure aquesta imatge, vaig creure que seria interessant parlar sobre la maternitat conscient i el naixement.

És conegut per tothom que en les darreres dècades ha canviat molt el moment del naixement, les condicions higièniques, la professionalitat de les persones que segueixen el procés, etc. També és cert que hi ha molts més naixements sense complicacions i altres factors que són importants.

Tot i això, tinc la sensació que s’ha intentat perfeccionar tant els aspectes materials i professionals i s’han deixat de banda la part més humana del procés. L’augment de cesàries, moltes vegades innecessàries, l’augment d’hormones per provocar contraccions... podrien ser exemples d’aquest perfeccionament i mecanització de l’acte més important de la vida d’una persona. El naixement.

Quantes vegades aquests processos mutilen, sense pensar amb les conseqüències, tant sols pensant amb la facilitat i la rapidesa amb la que es provocarà el naixement i oblidant l’impacte emocional que tot això representa, per qualsevol dels membres de la parella, que viuen aquell moment com un dels més importants de les seves vides.

Personalment em molesta pensar que s’oblidin aquests aspectes tant importants i tant humans, que necessiten seguir el seu curs (Evidentment sempre i quan no hi hagi risc), deixar sentir, deixar experimentar, deixar viure.

És una llàstima també que la societat on vivim “no està permès sentir dolor”, és a dir, tot allò que es pugui fer per evitar-lo serà benvingut. Perquè clar, el dolor fa mal i això del mal sembla que no és suportable, que no ho podem sostenir, perquè és desagradable, però si no experimentem el dolor, com podrem saber què és l’amor?

Deixar sentir, deixar viure i acompanyar, acompanyar des de l’amor, el respecte i la llibertat. Permetent escollir i decidir, deixant-li fer a aquest procés el seu curs, amb el temps que necessita, amb l’espai que es vol, amb tot allò que pugui ser possible facilitar perquè són uns instants imprescindibles per la vida. 

I crec que només per això ja es mereix tot l’amor i respecte del món.

“Para cambiar el mundo es preciso cambiar primero la forma de nacer.”

Michel Odent

EDUCANT-NOS EN LA SINGULARITAT

Educar per la singularitat i en la singularitat. Tots som iguals, sí. Tots som diferents, també. La necessitat de la societat de mostrar-nos i ser diferents a la resta, destacar, ser el millor amb alguna cosa, fa que vivim en constant competició amb els altres però sobretot amb nosaltres mateixos. La importància d’educar-nos cap a la unicitat, és a dir, cap al sentir-nos i ser únics és el que ens ha d’ajudar a deixar de banda la competitivitat i treballar cap a la cooperativitat. Perquè només sumant esforços, capacitats, habilitats i competències és com podem ser més forts. És per això, que hem de treballar per conèixer i identificar amb què sóc bo, bona què sé fer amb habilitat i què puc millorar. Només l’autoconeixement i la capacitat de ser humils i sincers amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn aconseguirem educar-nos per la singularitat.

El simple fet d’existir, de ser, de formar part del món ja ens fa únics i exclusius. El que hem d’aprendre és a fer ús d’aquesta singularitat de treballar-la cap a l’adaptació dins la societat, d’aconseguir formar part d’un lloc pel que som, pel que sabem fer pel que som brillants i pel que destaquem, fer-ho amb plena consciència que ho fem per nosaltres, perquè serà només a partir del treball, de l’aprenentatge i la transformació que podrem ser capaços d’aconseguir l’imaginable. És aquesta identitat i exclusivitat el que ens ha de donar ales per progressar, per tirar endavant i anar polint allò que som. Fer-ho des del respecte cap a nosaltres, amb l’amor i estima, amb convenciment de que som capaços i que si sols no podem no hi ha res més fantàstic i meravellós que l’ajuda i el suport, dels que ens envolten i que ens poden donar la mà sempre que la demanem, perquè hi són. Hi són per créixer junts, per agafar-nos de la mà, per compartir, per avançar en la mateixa línia, per fer-ho amb seguretat i amb convenciment de que sortirà. 

Perquè podem fer-ho, perquè tenim recursos i eines que ens són útils i necessàries per evolucionar i canviar.

La individualitat és l’eina per aprendre a sobreviure. La cooperació és l’eina per viure.

I tu, què decideixes? SOBREVIURE O VIURE?

“Porque tal vez la esencia de la educación no es atiborrarte con hechos sino ayudarte a descubrir tu unicidad, a enseñarte como desarrollarla y luego enseñarte como regalarla. Imagínate lo que sería el mundo si cada uno tuviera la oportunidad de ser motivado a ser ÚNICO. ¿Pero sabes lo que me parece? Que la esencia de nuestro sistema educativo es hacer que todo el mundo sea como todos los demás.”

Leo F. Buscaghia 

LA GESTIÓ EMOCIONAL A TRAVÉS DE LA REFLEXIÓ

Algunes de les tasques més importants que tenim com a éssers humans són aprendre a gestionar les nostres emocions i tenir coneixement de nosaltres mateixos – autoconeixement-.

No són ni de bon tros tasques senzilles i que ens ensenyin a l’escola – per sort, cada vegada som més conscients de la seva importància i d’educar-nos emocionalment-.

Considero que un bon recurs amb el que aprendre a gestionar les nostres emocions és fer-ho a través de la reflexió. Reflexionar tant a través de l’escriptura com a través de la conversa oral d’un esdeveniment personal que hem viscut ens pot ajudar en la gestió d’aquest i les emocions sentides. 

Penso que les reflexions que un mateix fa de les seves vivències, del seu entorn, de la seva vida, ens enriqueixen especialment alhora d’opinar, de remarcar la nostra identitat, de créixer i evolucionar com a persones i d’incloure la nostra saviesa i la nostra vida dins la societat. Entenc aquest treball com si cada un de nosaltres fos una pedra preciosa que amb cada experiència reflexionada i viscuda es transforma cada cop en una pedra més i més preciosa fins a trobar aquella identitat que sent i que viu dins, en el seu ser, en la seva essència.

El diccionari defineix la paraula reflexió com l’acció de reflectir o de reflectir-se i també com l’acció de reflexionar. Reflexionar és explicada com pensar quelcom de forma detinguda i aprofundida.

El que més m’ha cridat l’atenció mentre buscava el significat de la paraula, ha estat el concepte de reflexió en la ciència, concretament dins la ciència física. Expressat sense tecnicismes ve a dir que és aquella capacitat de canviar de direcció, de corbar, una ona. El motiu pel qual m’ha cridat l’atenció és perquè quan una persona reflexiona al voltant del que li passa, del que sent, del que li ha passat, etc. Té la capacitat per canviar de direcció, de canviar de sentit allò que experimenta. És a dir, és com si aquell pensament fos una ona, com en la física.

Així doncs, reflexionant al voltant de les nostres experiències, del que ens crida l’atenció, del que ens agrada, de les coses per les que tenim interès, d’aquells elements que per nosaltres tenen importància, podem donar la volta, és a dir, donar un altre sentit a allò que estem vivint. La reflexió ens aporta quelcom molt interessant, que és posicionar-nos a l’altre banda, és a dir, ens permet veure les coses des d’una altre perspectiva. D’aquesta manera, les persones som capaces d’enriquir-nos i de doblar les nostres experiències a través de reflexionar-hi, de veure altres perspectives, altres punts de vista que ens aporten noves visions respecte a allò que hem viscut.

És clar que no tothom té la capacitat de reflexió desenvolupada per tal de poder realitzar aquesta tasca. Cal tenir en compte que cap de les reflexions és correcta ni incorrecta, ni bona ni dolenta. Cada un de nosaltres té la seva pròpia experiència i és per això que tots tenim les nostres opinions, les nostres reflexions i aquells elements que racionals-mentals, emocionals, físics i espirituals que ens ajuden a ser qui som. Tot i això, sempre podem entrenar aquesta capacitat de reflexió. Sovint amb preguntes d’aquelles que formen part del nostre dia a dia.

Preguntes que poden formar part del dia a dia són:

- Què fa que cada dia quan em desperto el meu estat emocional sigui diferent?

- Perquè a vegades tot i tenir unes creences molt fermes les canviem?

- Què és el que més m’ajuda?

- Quines són les meves fortaleses i com les utilitzo?

La reflexió ens fa prendre consciència de nosaltres, de les nostres emocions, del món que ens envolta i ens fa pensadors del coneixement així com creadors d'aquest, és per això que és important que la incorporem a la nostra vida, que ens la fem nostra, que la utilitzem, perquè ens ajuda a despertar consciències! 

"Lo que sientes en un momento determinado es más importante que todo lo demás, porque la manera en que te sientes ahora está creando tu vida."

Rhonda Byrne

ACTUEM AMB "NORMALITAT"? -COL·LABORACIONS CONSCIENTS, Mònica Soler Dalmau -

Em dic Mònica. Sóc amiga i col·lega de professió de la Cristina. Em considero amant de les coses senzilles i que són de veritat. M’agrada ballar, cuinar, compartir estones amb la meva família i amics. La meva religió és l’amor. Crec que com a espècie ens queda molt camí per recórrer, hem d’aprendre a sentir, viure, compartir, acceptar... s’han d’anar trencant tabús que tenim al nostre voltant. Ens hauríem d’aturar més i fer una mirada al nostre interior, abans de jutjar a qui tenim al davant.

Vull compartir una reflexió al voltant del vídeo “Lo incorrecto” Una nueva mirada hacia la discapacidad.

 https://www.youtube.com/watch?v=SBLiBLb23ZA&feature=youtu.be

Hi ha moltes situacions que es donen a la vida diària i que actuem, potser, sense pensar. Davant una persona sorda, cridem. Davant una persona que va amb cadira de rodes, el mirem, i potser, al cap d’uns minuts el fem invisible, ja que preguntem als seus acompanyants a quin lloc del restaurant estaria millor. Davant una persona cega, potser li agafem la mà sense avisar-lo i l’acompanyem pel pas de zebra, etc.

Totes aquestes situacions passen diàriament, i ho fem el millor que sabem i pensem. Potser, perquè mai ens hem aturat i hem pensat com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres si ens trobéssim a la situació d’aquella persona, potser perquè ho fem inconscientment, potser perquè la situació ens genera por i dubtes, i en comptes de COMUNICAR-NOS...ACTUEM, així, sense pensar, de cop...

Però estaria bé que abans d’actuar, preguntem a l’altre si necessita ajuda, ell ens respondrà. Pot tenir alguna disfuncionalitat, però sabrà com comunicar-se i si necessita la nostra ajuda ens ho farà saber, perquè ho sap fer (Que una persona no hi senti no vol dir que no sàpiga demanar ajuda si la necessita, una persona que no pugui caminar, pot parlar per demanar-te el què necessita...). Però el millor que podem fer és ser conscients que davant de tot el que ens pugui passar, som persones, i que d’una manera o altre ens entendrem.

Per tant, COMUNIQUEM-NOS, NORMALITZEM les situacions, no els fem sentir estranys, fem-los sentir persones, com tu, com jo, com nosaltres, com ells, com TOTS. Al cap i a la fi, si mirem al nostre interior tots tenim una disfuncionalitat o altre, encara que no sigui física, que no es vegi a primer cop d’ull, siguem-ne conscients!

La importància que té la comunicació i la normalització de les situacions... que seria interessant fer-ne una entrada algun altre dia. 

Gràcies Mònica, tots junts despertem consciències! 

"No creus que la igualtat, tal i com l'entenen, és sinònim d'injustícia?"

San Josemaría Escrivá De Balaguer

PARLEM DE L'AMOR?

Amor, estimar. Quines paraules tant boniques. Què vol dir estimar, què és l’amor? Quantes vegades m’he fet aquesta pregunta. Intento trobar-hi una resposta i realment, no és fàcil.

A nivell social, ens han ensenyat, ens han fet creure que estimar podria ser “donar la nostra vida per una altre persona”. Quantes cançons d’amor parlen amb aquesta frase? Estimar a nivell social també pot ser “renunciar a ser el que nosaltres som, a renunciar per l’altre”.

Fa uns anys, en la meva adolescència, pensava que bonic això, quines paraules, donar la meva vida a qui estimo, i tant que ho faria! Amb el pas dels anys, no gaires per cert, he canviat d’opinió. Vivències, experiències, creixement personal, noves opinions, nous coneixements, etc. M’he adonat que estimar no és donar la teva vida a la vida d’alguna altre persona. Ni renunciar a ser perquè un altre sigui. Això personalment ho entenc com no estimar, no estimar-nos a nosaltres i en conseqüència no estimar als altres.

Estic aprenent a estimar, a estimar a la meva manera. A la meva manera sí, perquè estimar, l’amor, no és per a tothom igual. Puc parlar d’amor universal, sí. Tot i que no generalitzable i idèntic entre totes les persones del món.

Penso que cada un de nosaltres estima com creu  que ho ha de fer, que estima com és, en la seva essència, en el seu ser. Que bonic,no?

 A la vegada, també em fascina pensar que dues persones que estimen -parlo en aquest cas d’una parella-, com a partir de dues maneres d’estimar diferents, en funció de les creences, dels valors, de la forma de ser, de pensar, de la persona en definitiva, es crear una atmosfera d’amor i d’estima únic entre elles -amor universal?-  Fascinant. Realment increïble.

Sovint, explico a les meves amistats més properes, que estimar és com un ofici. Podria parlar de l’art d’aprendre a estimar. A l’edat mitjana els mestres artesans tenien els aprenents, persones joves que aprenien l’ofici, per tal de poder després tenir el seu propi taller. He reflexionat molt al voltant d’això i jo mateixa em considero una aprenent d’estimar. On tinc un mestre artesà fantàstic i insubstituïble que és la vida.

És l'amor l'emoció que mou el món? 

I tu, com estimes? 

"La mesura d'estimar és estimar sense mesura" 

Sant Agustí 

COMENCEM!

Sóc la Cristina Berenguer Simon, sóc psicòloga. Tinc veritable passió per treballar amb i per les persones. Confio plenament amb les capacitats, habilitats, eines i recursos de cada individu per canviar, transformar i evolucionar durant tota la seva vida. 

Em fascina aprendre, saber, descobrir, conèixer... És per això que sempre he tingut al cap la idea de crear un blog. He imaginat el meu blog com l'espai virtual on compartir coneixements, opinions i pensaments que ens facin reflexionar, que ens ajudin a enriquir-nos, a aprendre, a tenir curiositat. 

No hi ha paraules més encertades per posar-li nom a aquest projecte que DESPERTANT CONSCIÈNCIES. 

M'agradaria que el blog fos un espai de trobada virtual on participar, opinar i col·laborar, publicant entrades, escrivint comentaris amb tot allò que us vingui de gust. 

El blog és un espai de llibertat, d'opinió, de coneixement, d'experiència i vivència i sobretot, sobretot un espai d'amor a la vida.

Benvinguts a tots i a totes! 

"La clau de l'educació no és ensenyar, és despertar." 

Ernest Renan